Invàlids Socials?

Avui he llegit un article que m´ha deixat bocabadat, impressionat, acollonit, enrabiat i profundament apenat.
Es feia un estudi percentual sobre les possibilitats de reinserció laboral dels aturats a l´Estat Espanyol i les conclusions m´han semblat esfereïdores. L´estudi enfocava l´assumpte desde dos àmbits: el primer es centrava en la possibilitat de reinserció en funció del sexe (com es poden imaginar la dona en sortia ben escaldada) i el segon es centrava en la possibilitat de reinserció en base a l´edat (com es poden imaginar els majors de 45 anys en sortien ultraescaldats). Les dones majors de 45 anys...bueno, per cagar-se.
És clar que les notícies piquen molt més en funció de la proximitat amb que hom pateix la problemàtica presentada, i avui, estimats amics, aquesta em tocava de ben aprop.
El meu progenitor, és un més dels molts ciutadans de l´Estat que es troba en situació d´atur. És un home de 54 anys i per a la seva cota d´edat l´estudi proclamava que entre un 60 i un 70% dels afectats tenen unes possibilitats de reinserció pràcticament nul.les.
La meva progenitora és una dona de 53 anys que també es troba en situació d´atur i encara ho té més magre, primer per la seva edat (major de 45 anys) i segon pel seu sexe (evidentment és dona)
Enfront d´aquestes dades, m´agradaria que sortís l´encarregat de fer l´estudi i com a mínim, per ètica personal o bé presentés mesures pal.liatives al problema o bé guardés l´estudi a casa seva en un dossier ben enquadernat per a explicar als seus col.legues la seva gran fita com a investigador.
Un estudi quantitatiu i ja està? Sense més? Qué pretén aquest estudi? Quina cara li quedarà a qualsevol damnificat de dita problemàtica quan sigui conscient d´aquestes dades i vegi que no té a ningú a qui recòrrer per fer-li saber com l´afecta dita situació? Serveis socials? INEM? jua jua juaa
Quin interés tenen els damnificats en la quantificació de la seva tragèdia si no es presenten solucions? De qué collons serveixen aquests estudis sociològics tan "acurats" si al darrere no hi ha unes polítiques intervencionistes que alleugin els mals que a diari pateixen totes aquestes persones sentint-se invàlids socials? Perquè no hi ha per part de l´Estat, subvenció de tractaments o orientació psicològica per molta d´ aquesta gent que en molts casos cau en profundes depressions degut a la pèrdua d´autoestima? On volen anar a parar amb la publicació d´aquestes dades sense una actuació a consciencia i eficient sobre el problema en qüestió?
Que passa estimats amics, que han de fer una reunió d´aturats de majors de 45 anys i convocar un suïcidi col.lectiu com els tan de moda al Japó?
Perquè si a una persona aturada de 45 anys o més li diuen que ho té tan fotut per tornar a treballar, no pot més que caure-li el cel al damunt. No creuen? Ja ho saben que ho tenen fotut, però que a sobre se´ls pixin a la cara.....
Recordo que l´edat en que un ciutadà espanyol comença a percebre la pensió de jubilació és als 65 anys a no ser que la seva situació sigui de pre-jubilat (parlaríem d´una altra cosa)
Dels 45 als 65 en van vint, estimats amics.
I vostés podràn dir: Home company, presentes el cas extrem!
I jo diré: Molt bé! Passem a un cas "light". Imaginem que l´home/dona porta vint anys a la mateixa empresa i amb 57 anys d´edat el foten al carrer. Rep uns bons dinerets, però no tots íntegres van a la seva butxaca ehhhh??? Dos anys d´atur merdós i set de xupar de la indemnització. La cosa està fotuda companys.
I que em diuen de les repercussions sobre la seva pensió per no haver cotitzat en el últims sis anys?
Potser pensaràn que faig una anàlisi sensacionalista desde la banda del damnificat, però és que a dia d´avui estic absolutament convençut que la "solució social" als mals està en matar les consciències i no en crear-les i això fa pudor. Tots som damnificats i no ens importa però ...ja en parlarem ja.
Perdonin si els sembla que tot això ho dic desde la supèrbia pedant, doncs res més lluny del que sento i sóc. Un merdós més que, hipercondicionat, la caga a diari amb les coses més inversemblants
Tots fem, cridem, parlem i pensem però només apaivaguem consciències. Per moda, per manca de criteri, amb bona voluntat, però sense mullar-nos el cul.
Apagueu els llums durant cinc minuts i desconnecteu els aparells elelèctrics ja veureu que guai! A la merda home!
A ningú, o més ben dit a molts pocs, agrada complicar-se la vida lluitant pels altres.
Per això envio petons sincers, desde la més profunda admiració, per aquells que lluiten per a que els "altres" visquin el dia a dia "nocreient-se" la merda que la mateixa societat els fa sentir a diari.

Dani dixit.


PD: Si algú te coses a dir m´encantarà que les digui sense péls a la llengua!

Amor de Madre

Avui vull rendir un petit homenatge a la mare que em va parir. És un homenatge insignificant a nivell pragmàtic però carregat de sentiment . Un sentiment fruit del tan conegut "amor de madre" que per altra banda ,a dia d´avui asseguro, algún dia portaré marcat amb tinta a un trocet de pell del meu cos.
Sempre he sabut com l´adoro , però mira per on, avui m´han vingut ganes de dedicar-li una estoneta nocturna i d´escriure unes línies mentre la penso i m´embriago de la seva figura, com a mare i com a dona.
Sense pretensions intel.lectuals i sense ganes de donar lliçons literàries, reproduiré un poema en castúo d´un llibre que ELLA fa molts anys em va regal.lar però que fa pocs dies que vaig recuperar. No vulguin comparar-lo amb cap poema ni amb cap escriptor de major o menor importància. Són versos que no m´importa si rimen millor o pitjor o si guarden o no una mètrica establerta. Es tracta d´una poesia rural fruit de la necessitat d´expressió d´un poeta regional i el que més m´importa és que neixen del fons de l´ànima i sobretot que quan els llegeixo em fan recordar a ma mare.
Tot i que que sé que no llegirà aquest post, això va per ella.
Que viva la Madre que me parió!

El poeta es diu Dionisio Martín Grados i el llibre d´on extrec aquest "poemet" porta per títol Recuerdos de la mí tierra.

EL PREMIU

A mí me dicin poeta
Porque ehcribu algunuh versu,
Que leh digu a loh amigu
Qu´a mi me tienen apreciu.

Y les guhta porque ehcribu
Como aprendí, en el pueblu,
De comu hablaban mih padri
Y también loh mí agüelu.

Y cuandu yo leh explicu
Lo que dicin loh mih versu,
Toituh, con la boca abierta,
M´ehcuchan a mí en silenciu

Porque saben que leh digu
Lo qu´ehtá en su pensamientu:
Yo loh hablu de lah cosa
Que tenían en el su pueblu

Poniendo to mi cariñu
P´alegrali el recuerdu
De toitu aquellu, de entoncih,
Que paici q´ahora ehtán viendu

Ocupauh en la faena
Por ehcribil unuh versu
Recuerduh de la mí tierra
Qu´a mí me salin de dentru.

Esquizofrènic Vital

Ja fa molt temps que busco nom/etiqueta per a la meva tendència esquizoide i estimats amics, l´he trobat. A l´etiqueta del recipient que em conté, amb lletres de color rosa hi posa:
ESQUIZOFRÈNIC VITAL.
1 kg de patologia paranoide, 2 kg de psicosomatisme, 8 kg d´experiència vital, 10 kg de personalitat i 50 kg de determinisme social.
S´especifiquen les quantitats per ingredient perquè ja saben que per imposició administrativa, no pot sortir al mercat res que no tingui etiqueta descriptiva.
A la merda amb els ingredients d´etiqueta! A la merda amb les etiquetes!
Em fan fàstic les etiquetes però és que...¡ jo vull ser com tothom ! Jua jua jua. Vull passejar pel món sabent-me posseidor d´etiqueta social! Jua jua jua. Em fa sentir més segur! Jua jua jua. No vull ser un pària social, tot i que, té collons voler deixar de ser-ho amb aquesta etiqueta tan reconeguda! Jua jua jua.
De la mà de dues lectures que ara mateix tinc entre mans, més ben dit, de la mà de dos autors que han fet possible que ara mateix tingui aquestes dues lectures entre mans, per fi m´he pogut situar. M´he sentit acompanyat, m´he sentit comprés i profundament alleujat. Alleujament a dojo!
De sentir-me "el mártir de las causas perdidas" a rebre un parell de copets al clatell i sentir una veu divina que em deia:
- Gózanos, gózalo, gózala!!!
Aquests dos mestres són l´Oliverio Girondo i el Diego Medrano. Del primer estic llegint un llibre del qual una miqueta més avall en veuràn la portada i un fragment espectacular, del segon em llegeixo El Clítoris de Camille.
Al primer el vaig conèixer -no personalment doncs ja és mort- durant la meva estada a la República Dominicana.
Del segon, vaig tenir coneixement de la seva existència mentre treballava a una llibreria de Barcelona però no li vaig donar la importància merescuda. Gràcies a un gran col.lega i les seves sàvies recomanacions i a l´atzar de que el llibre s´interposés en el meu deambular per una biblioteca "púbica" va esdevenir la relació.
No pretenc amb aquest escrit transmetre intel.lectualitat . El qui us parla és "pseudo".

Jua jua jua.
Només em deixo portar per l´excitació de de tan grata companyia.
Sense més històries procedeixo a la presentació de portada i fragment Girondià, esperant que us agradi dita meravella.

"Yo no tengo una personalidad; yo soy un cocktail, un conglomerado, una manifestación de personalidades.
En mí, la personalidad es una especie de forunculosis anímica en estado crónico de erupción; no pasa media hora sin que me nazca una nueva personalidad.
Desde que estoy conmigo mismo, es tal la aglomeración de las que me rodean, que mi casa parece el consultorio de una quiromántica de moda. Hay personalidades en todas partes: en el vestíbulo, en el corredor, en la cocina, hasta en el W.C.
¡Imposible lograr un momento de tregua, de descanso! ¡Imposible saber cuál es la verdadera!
Aunque me veo forzado a vivir en la promiscuidad más absoluta con todas ellas, no me convenzo de que me pertenezcan.
¿Que clase de contacto pueden tener conmigo -me pregunto- todas estas personalidades inconfesables que harían ruborizar a un carnicero? ¿Habré de permitir que se me identifique, por ejemplo, con ese pederasta marchito que no tuvo ni el coraje de realizarse, o con ese cretinoide cuya sonrisa es capaz de congelar una locomotora?
El hecho de que se hospeden en mi cuerpo es suficiente, sin embargo, para enfermarse de indignación.
Ya que no puedo ignorar su existencia, quisiera obligarlas a que se oculten en los repliegues más profundos de mi cerebro. Pero son de una petulancia..., de un egoísmo..., de una falta de tacto.
Hasta las personalidades más insignificantes se dan aires de transatlántico. Todas, sin ninguna clase de excepción, se consideran con derecho a manifestar un desprecio olímpico por las otras, y naturalmente, hay peleas, conflictos de toda especie, discusiones que no terminan nunca. En vez de contemporizar, ya que tienen que vivir juntas, ¡pues no señor!, cada una pretende imponer su voluntad, sin tomar en cuenta las opiniones y los gustos de todas las demás. Si alguna tiene una ocurrencia, que me hace reír a carcajadas, en el acto sale cualquier otra, proponiéndome un paseíto al cementerio.
Ni bien aquélla desea que me acueste con todas las mujeres de la ciudad, ésta se empeña en demostrarme las ventajas de la abstinencia, y mientras una abusa de la noche y no me deja dormir hasta la madrugada, la otra me despierta con el amanecer y exige que me levante junto con las gallinas.
Mi vida resulta así una preñez de posibilidades que no se realizan nunca, una explosión de fuerzas que se entrechocan y se destruyen mútuamente.
El hecho de tomar la menor determinación me cuesta un tal cúmulo de dificultades, antes de cometer el acto más insignificante necesito poner tantas personalidades de acuerdo, que prefiero renunciar a cualquier cosa con mi persona, para tener al menos, la satisfacción de mandarlas a todas juntas a la mierda."