Ja fa molt temps que busco nom/etiqueta per a la meva tendència esquizoide i estimats amics, l´he trobat. A l´etiqueta del recipient que em conté, amb lletres de color rosa hi posa:
ESQUIZOFRÈNIC VITAL.
1 kg de patologia paranoide, 2 kg de psicosomatisme, 8 kg d´experiència vital, 10 kg de personalitat i 50 kg de determinisme social.
S´especifiquen les quantitats per ingredient perquè ja saben que per imposició administrativa, no pot sortir al mercat res que no tingui etiqueta descriptiva.
A la merda amb els ingredients d´etiqueta! A la merda amb les etiquetes!
Em fan fàstic les etiquetes però és que...¡ jo vull ser com tothom ! Jua jua jua. Vull passejar pel món sabent-me posseidor d´etiqueta social! Jua jua jua. Em fa sentir més segur! Jua jua jua. No vull ser un pària social, tot i que, té collons voler deixar de ser-ho amb aquesta etiqueta tan reconeguda! Jua jua jua.
De la mà de dues lectures que ara mateix tinc entre mans, més ben dit, de la mà de dos autors que han fet possible que ara mateix tingui aquestes dues lectures entre mans, per fi m´he pogut situar. M´he sentit acompanyat, m´he sentit comprés i profundament alleujat. Alleujament a dojo!
De sentir-me "el mártir de las causas perdidas" a rebre un parell de copets al clatell i sentir una veu divina que em deia:
- Gózanos, gózalo, gózala!!!
Aquests dos mestres són l´Oliverio Girondo i el Diego Medrano. Del primer estic llegint un llibre del qual una miqueta més avall en veuràn la portada i un fragment espectacular, del segon em llegeixo El Clítoris de Camille.
Al primer el vaig conèixer -no personalment doncs ja és mort- durant la meva estada a la República Dominicana.
Del segon, vaig tenir coneixement de la seva existència mentre treballava a una llibreria de Barcelona però no li vaig donar la importància merescuda. Gràcies a un gran col.lega i les seves sàvies recomanacions i a l´atzar de que el llibre s´interposés en el meu deambular per una biblioteca "púbica" va esdevenir la relació.
No pretenc amb aquest escrit transmetre intel.lectualitat . El qui us parla és "pseudo".
ESQUIZOFRÈNIC VITAL.
1 kg de patologia paranoide, 2 kg de psicosomatisme, 8 kg d´experiència vital, 10 kg de personalitat i 50 kg de determinisme social.
S´especifiquen les quantitats per ingredient perquè ja saben que per imposició administrativa, no pot sortir al mercat res que no tingui etiqueta descriptiva.
A la merda amb els ingredients d´etiqueta! A la merda amb les etiquetes!
Em fan fàstic les etiquetes però és que...¡ jo vull ser com tothom ! Jua jua jua. Vull passejar pel món sabent-me posseidor d´etiqueta social! Jua jua jua. Em fa sentir més segur! Jua jua jua. No vull ser un pària social, tot i que, té collons voler deixar de ser-ho amb aquesta etiqueta tan reconeguda! Jua jua jua.
De la mà de dues lectures que ara mateix tinc entre mans, més ben dit, de la mà de dos autors que han fet possible que ara mateix tingui aquestes dues lectures entre mans, per fi m´he pogut situar. M´he sentit acompanyat, m´he sentit comprés i profundament alleujat. Alleujament a dojo!
De sentir-me "el mártir de las causas perdidas" a rebre un parell de copets al clatell i sentir una veu divina que em deia:
- Gózanos, gózalo, gózala!!!
Aquests dos mestres són l´Oliverio Girondo i el Diego Medrano. Del primer estic llegint un llibre del qual una miqueta més avall en veuràn la portada i un fragment espectacular, del segon em llegeixo El Clítoris de Camille.
Al primer el vaig conèixer -no personalment doncs ja és mort- durant la meva estada a la República Dominicana.
Del segon, vaig tenir coneixement de la seva existència mentre treballava a una llibreria de Barcelona però no li vaig donar la importància merescuda. Gràcies a un gran col.lega i les seves sàvies recomanacions i a l´atzar de que el llibre s´interposés en el meu deambular per una biblioteca "púbica" va esdevenir la relació.
No pretenc amb aquest escrit transmetre intel.lectualitat . El qui us parla és "pseudo".
Jua jua jua.
Només em deixo portar per l´excitació de de tan grata companyia.
Sense més històries procedeixo a la presentació de portada i fragment Girondià, esperant que us agradi dita meravella.
Només em deixo portar per l´excitació de de tan grata companyia.
Sense més històries procedeixo a la presentació de portada i fragment Girondià, esperant que us agradi dita meravella.

"Yo no tengo una personalidad; yo soy un cocktail, un conglomerado, una manifestación de personalidades.
En mí, la personalidad es una especie de forunculosis anímica en estado crónico de erupción; no pasa media hora sin que me nazca una nueva personalidad.
Desde que estoy conmigo mismo, es tal la aglomeración de las que me rodean, que mi casa parece el consultorio de una quiromántica de moda. Hay personalidades en todas partes: en el vestíbulo, en el corredor, en la cocina, hasta en el W.C.
¡Imposible lograr un momento de tregua, de descanso! ¡Imposible saber cuál es la verdadera!
Aunque me veo forzado a vivir en la promiscuidad más absoluta con todas ellas, no me convenzo de que me pertenezcan.
¿Que clase de contacto pueden tener conmigo -me pregunto- todas estas personalidades inconfesables que harían ruborizar a un carnicero? ¿Habré de permitir que se me identifique, por ejemplo, con ese pederasta marchito que no tuvo ni el coraje de realizarse, o con ese cretinoide cuya sonrisa es capaz de congelar una locomotora?
El hecho de que se hospeden en mi cuerpo es suficiente, sin embargo, para enfermarse de indignación.
Ya que no puedo ignorar su existencia, quisiera obligarlas a que se oculten en los repliegues más profundos de mi cerebro. Pero son de una petulancia..., de un egoísmo..., de una falta de tacto.
Hasta las personalidades más insignificantes se dan aires de transatlántico. Todas, sin ninguna clase de excepción, se consideran con derecho a manifestar un desprecio olímpico por las otras, y naturalmente, hay peleas, conflictos de toda especie, discusiones que no terminan nunca. En vez de contemporizar, ya que tienen que vivir juntas, ¡pues no señor!, cada una pretende imponer su voluntad, sin tomar en cuenta las opiniones y los gustos de todas las demás. Si alguna tiene una ocurrencia, que me hace reír a carcajadas, en el acto sale cualquier otra, proponiéndome un paseíto al cementerio.
Ni bien aquélla desea que me acueste con todas las mujeres de la ciudad, ésta se empeña en demostrarme las ventajas de la abstinencia, y mientras una abusa de la noche y no me deja dormir hasta la madrugada, la otra me despierta con el amanecer y exige que me levante junto con las gallinas.
Mi vida resulta así una preñez de posibilidades que no se realizan nunca, una explosión de fuerzas que se entrechocan y se destruyen mútuamente.
El hecho de tomar la menor determinación me cuesta un tal cúmulo de dificultades, antes de cometer el acto más insignificante necesito poner tantas personalidades de acuerdo, que prefiero renunciar a cualquier cosa con mi persona, para tener al menos, la satisfacción de mandarlas a todas juntas a la mierda."

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada