30 de gener 2007

Amor de Madre

Avui vull rendir un petit homenatge a la mare que em va parir. És un homenatge insignificant a nivell pragmàtic però carregat de sentiment . Un sentiment fruit del tan conegut "amor de madre" que per altra banda ,a dia d´avui asseguro, algún dia portaré marcat amb tinta a un trocet de pell del meu cos.
Sempre he sabut com l´adoro , però mira per on, avui m´han vingut ganes de dedicar-li una estoneta nocturna i d´escriure unes línies mentre la penso i m´embriago de la seva figura, com a mare i com a dona.
Sense pretensions intel.lectuals i sense ganes de donar lliçons literàries, reproduiré un poema en castúo d´un llibre que ELLA fa molts anys em va regal.lar però que fa pocs dies que vaig recuperar. No vulguin comparar-lo amb cap poema ni amb cap escriptor de major o menor importància. Són versos que no m´importa si rimen millor o pitjor o si guarden o no una mètrica establerta. Es tracta d´una poesia rural fruit de la necessitat d´expressió d´un poeta regional i el que més m´importa és que neixen del fons de l´ànima i sobretot que quan els llegeixo em fan recordar a ma mare.
Tot i que que sé que no llegirà aquest post, això va per ella.
Que viva la Madre que me parió!

El poeta es diu Dionisio Martín Grados i el llibre d´on extrec aquest "poemet" porta per títol Recuerdos de la mí tierra.

EL PREMIU

A mí me dicin poeta
Porque ehcribu algunuh versu,
Que leh digu a loh amigu
Qu´a mi me tienen apreciu.

Y les guhta porque ehcribu
Como aprendí, en el pueblu,
De comu hablaban mih padri
Y también loh mí agüelu.

Y cuandu yo leh explicu
Lo que dicin loh mih versu,
Toituh, con la boca abierta,
M´ehcuchan a mí en silenciu

Porque saben que leh digu
Lo qu´ehtá en su pensamientu:
Yo loh hablu de lah cosa
Que tenían en el su pueblu

Poniendo to mi cariñu
P´alegrali el recuerdu
De toitu aquellu, de entoncih,
Que paici q´ahora ehtán viendu

Ocupauh en la faena
Por ehcribil unuh versu
Recuerduh de la mí tierra
Qu´a mí me salin de dentru.

18 de gener 2007

Esquizofrènic Vital

Ja fa molt temps que busco nom/etiqueta per a la meva tendència esquizoide i estimats amics, l´he trobat. A l´etiqueta del recipient que em conté, amb lletres de color rosa hi posa:
ESQUIZOFRÈNIC VITAL.
1 kg de patologia paranoide, 2 kg de psicosomatisme, 8 kg d´experiència vital, 10 kg de personalitat i 50 kg de determinisme social.
S´especifiquen les quantitats per ingredient perquè ja saben que per imposició administrativa, no pot sortir al mercat res que no tingui etiqueta descriptiva.
A la merda amb els ingredients d´etiqueta! A la merda amb les etiquetes!
Em fan fàstic les etiquetes però és que...¡ jo vull ser com tothom ! Jua jua jua. Vull passejar pel món sabent-me posseidor d´etiqueta social! Jua jua jua. Em fa sentir més segur! Jua jua jua. No vull ser un pària social, tot i que, té collons voler deixar de ser-ho amb aquesta etiqueta tan reconeguda! Jua jua jua.
De la mà de dues lectures que ara mateix tinc entre mans, més ben dit, de la mà de dos autors que han fet possible que ara mateix tingui aquestes dues lectures entre mans, per fi m´he pogut situar. M´he sentit acompanyat, m´he sentit comprés i profundament alleujat. Alleujament a dojo!
De sentir-me "el mártir de las causas perdidas" a rebre un parell de copets al clatell i sentir una veu divina que em deia:
- Gózanos, gózalo, gózala!!!
Aquests dos mestres són l´Oliverio Girondo i el Diego Medrano. Del primer estic llegint un llibre del qual una miqueta més avall en veuràn la portada i un fragment espectacular, del segon em llegeixo El Clítoris de Camille.
Al primer el vaig conèixer -no personalment doncs ja és mort- durant la meva estada a la República Dominicana.
Del segon, vaig tenir coneixement de la seva existència mentre treballava a una llibreria de Barcelona però no li vaig donar la importància merescuda. Gràcies a un gran col.lega i les seves sàvies recomanacions i a l´atzar de que el llibre s´interposés en el meu deambular per una biblioteca "púbica" va esdevenir la relació.
No pretenc amb aquest escrit transmetre intel.lectualitat . El qui us parla és "pseudo".
Jua jua jua.
Només em deixo portar per l´excitació de de tan grata companyia.
Sense més històries procedeixo a la presentació de portada i fragment Girondià, esperant que us agradi dita meravella.


"Yo no tengo una personalidad; yo soy un cocktail, un conglomerado, una manifestación de personalidades.
En mí, la personalidad es una especie de forunculosis anímica en estado crónico de erupción; no pasa media hora sin que me nazca una nueva personalidad.
Desde que estoy conmigo mismo, es tal la aglomeración de las que me rodean, que mi casa parece el consultorio de una quiromántica de moda. Hay personalidades en todas partes: en el vestíbulo, en el corredor, en la cocina, hasta en el W.C.
¡Imposible lograr un momento de tregua, de descanso! ¡Imposible saber cuál es la verdadera!
Aunque me veo forzado a vivir en la promiscuidad más absoluta con todas ellas, no me convenzo de que me pertenezcan.
¿Que clase de contacto pueden tener conmigo -me pregunto- todas estas personalidades inconfesables que harían ruborizar a un carnicero? ¿Habré de permitir que se me identifique, por ejemplo, con ese pederasta marchito que no tuvo ni el coraje de realizarse, o con ese cretinoide cuya sonrisa es capaz de congelar una locomotora?
El hecho de que se hospeden en mi cuerpo es suficiente, sin embargo, para enfermarse de indignación.
Ya que no puedo ignorar su existencia, quisiera obligarlas a que se oculten en los repliegues más profundos de mi cerebro. Pero son de una petulancia..., de un egoísmo..., de una falta de tacto.
Hasta las personalidades más insignificantes se dan aires de transatlántico. Todas, sin ninguna clase de excepción, se consideran con derecho a manifestar un desprecio olímpico por las otras, y naturalmente, hay peleas, conflictos de toda especie, discusiones que no terminan nunca. En vez de contemporizar, ya que tienen que vivir juntas, ¡pues no señor!, cada una pretende imponer su voluntad, sin tomar en cuenta las opiniones y los gustos de todas las demás. Si alguna tiene una ocurrencia, que me hace reír a carcajadas, en el acto sale cualquier otra, proponiéndome un paseíto al cementerio.
Ni bien aquélla desea que me acueste con todas las mujeres de la ciudad, ésta se empeña en demostrarme las ventajas de la abstinencia, y mientras una abusa de la noche y no me deja dormir hasta la madrugada, la otra me despierta con el amanecer y exige que me levante junto con las gallinas.
Mi vida resulta así una preñez de posibilidades que no se realizan nunca, una explosión de fuerzas que se entrechocan y se destruyen mútuamente.
El hecho de tomar la menor determinación me cuesta un tal cúmulo de dificultades, antes de cometer el acto más insignificante necesito poner tantas personalidades de acuerdo, que prefiero renunciar a cualquier cosa con mi persona, para tener al menos, la satisfacción de mandarlas a todas juntas a la mierda."